Què són?
Es compten unes 100.000 espècies de mol·luscs, xifra que col·loca aquest fílum en el segon lloc del rànquing numèric entre els animals després dels artròpodes que van molt per davant. Els mol·luscs són essencialment marins però el nombre de terrestres no desllueix amb unes 35.000 espècies.
Si es coneixen més de 30.000 espècies fòssils de mol·luscs podem deduir que es tracta d’un grup amb llarg recorregut evolutiu. Els mol·luscs no presenten el cos segmentat com els anèlids o els portentosos artròpodes, per la qual cosa es creu que anèlids i mol·luscs provenen d’un antecessor comú.
Malgrat l’enorme variabilitat representada en un nombre tan elevat d’espècies, els mol·luscs mostren un pla corporal comú i singular. La classe de mol·luscs més diversificada és la dels gasteròpodes, mol·luscs amb una conquilla d’una sola peça, sovint en forma d’espiral que amaga un cos tou que també ha sofert una torsió. Entre els gasteròpodes més recentment evolucionats ens trobem els pulmonats, subordre que inclou cargols i llimacs. Els pulmonats han colonitzat el medi terrestre gràcies a canviar brànquies per pulmons. Són els pulmonats els principals candidats a ser observats al BioBlitzBCN.
Quin aspecte tenen?
El cos dels mol·luscs està comprès entre un peu muscular que llisca sobre el sòl i una conquilla calcària dorsal. El peu i la resta del cos està estan recoberts per una bava segrega pel propi animal. La closca es desenvolupa seguint un creixement en espiral característic dels mol·luscs, per bé que pot ser absent del tot o parcialment en alguns grups.
El cap sol estar ben marcat amb la boca i òrgans sensorials sovint sobre tentacles. La massa de vísceres està protegida per la conquilla, de manera que l’aspecte més habitual d’un mol·lusc és el d’un cap, un peu i una conquilla.
Es compten unes 100.000 espècies de mol·luscs, xifra que col·loca aquest fílum en el segon lloc del rànquing numèric entre els animals després dels artròpodes que van molt per davant. Els mol·luscs són essencialment marins però el nombre de terrestres no desllueix amb unes 35.000 espècies.
Si es coneixen més de 30.000 espècies fòssils de mol·luscs podem deduir que es tracta d’un grup amb llarg recorregut evolutiu. Els mol·luscs no presenten el cos segmentat com els anèlids o els portentosos artròpodes, per la qual cosa es creu que anèlids i mol·luscs provenen d’un antecessor comú.
Malgrat l’enorme variabilitat representada en un nombre tan elevat d’espècies, els mol·luscs mostren un pla corporal comú i singular. La classe de mol·luscs més diversificada és la dels gasteròpodes, mol·luscs amb una conquilla d’una sola peça, sovint en forma d’espiral que amaga un cos tou que també ha sofert una torsió. Entre els gasteròpodes més recentment evolucionats ens trobem els pulmonats, subordre que inclou cargols i llimacs. Els pulmonats han colonitzat el medi terrestre gràcies a canviar brànquies per pulmons. Són els pulmonats els principals candidats a ser observats al BioBlitzBCN.
Quin aspecte tenen?
El cos dels mol·luscs està comprès entre un peu muscular que llisca sobre el sòl i una conquilla calcària dorsal. El peu i la resta del cos està estan recoberts per una bava segrega pel propi animal. La closca es desenvolupa seguint un creixement en espiral característic dels mol·luscs, per bé que pot ser absent del tot o parcialment en alguns grups.
El cap sol estar ben marcat amb la boca i òrgans sensorials sovint sobre tentacles. La massa de vísceres està protegida per la conquilla, de manera que l’aspecte més habitual d’un mol·lusc és el d’un cap, un peu i una conquilla.
Monacha cartusiana
Otala punctata
Xerosecta cespitum
Rumina decollata
On viuen a la ciutat de Barcelona?
Si descartem les poblacions de mol·luscs marins que viuen a recer dels espigons o del port de Barcelona, els cargols i llimacs barcelonins estan a la cerca d’humitat perquè la seva adaptació al medi terrestre és limitada. Des del punt de vista nutrici el seu aliment pot ser diversificat però tenen un element d’adquisició indispensable com és el calci. La closca és calcària i serveix tant de protecció com per guarir un espai dedicat a l’intercanvi gasós.
En una ciutat com Barcelona podrem trobar cargols i llimacs en espais enjardinats amb zones ombrívoles. Tan els trobarem sobre la vegetació, com aclofats sota pedres o altres materials que reposin sobre el sòl. També es deixen veure en parets rocoses i en clivelles.
En el cas d’estanyols i de petits corrents d’aigua hi podem trobar algunes espècies fixades a les parets o al fons.
Les ciutats també són un espai de transport i d’ingrés de mostres biològiques de manera que la importació de vegetació al medi urbà, sigui en forma de ram silvestre o de compra d’una planta, pot representar la immigració d’exemplars de cargols que tenen l’opció de descobrir un nou món.
Com s'observen?
Hi ha dues formes bàsiques. Per a exemplars prou grossos, a ull vista o visibles amb l’ajut de lupes senzilles, serà suficient l’observació directa dels medis susceptibles de suportar mol·luscs. Aixecar pedres i rocs ens pot afegir la detecció d’alguna espècie prou gran però que no està a la intempèrie.
Una segona via de localització de mol·luscs consisteix en recollir mostres de sòl que seran tractades en un petit laboratori. La manipulació del sòl amb sedassos ens pot permetre detectar exemplars de les espècies que viuen en aquesta capa de sòl més superficial i que són sovint de mida molt petita.
Sigui com sigui, l’observació de cargols té un enorme avantatge: les conquilles. No sempre cal trobar animals vius per acreditar l’observació d’una espècie en un lloc i que hi hagi viscut durant un cert temps. La presència de conquilles s’usa freqüentment com a mesura de presència de l’espècie en un espai concret i en la mesura que la descomposició de la conquilla s’obté en pocs anys la seva detecció també permet atribuir un interval temporal de vida d’aquesta espècie en el lloc on s’ha recol·lectat. Només cal prudència de no deixar-se entabanar per residus de paelles o d’altres convits fets a l’aire lliure quan els comensals descuren la neteja abocant els residus alimentaris en una pila. Sigui a la muntanya o al costat de la platja.
Per a la seva identificació
L’objecte identificador més directa i fàcil de localitzar és la conquilla per a una avaluació dels casos de les espècies més habituals a Barcelona. La forma, la mida, la proporció entre longitud i amplada i el nombre de voltes que dóna l’espiral de la conquilla són bons descriptors. També és interessant fixar-se en el solc que es crea entre dues voltes consecutives que pot ser pronunciat o molt suau.
Després caldrà fixar-se en el disseny extern, tenint en compte que les conquilles despreses d’un animal mort poden perdre una capa, el periòstrac, on hi apareixen marques i colors més pronunciats.
Per últim, la conquilla ofereix un altre espai pel diagnòstic de l’espècie, com és la boca. Les proporciona d’aquesta, la presència d’irregularitats en la línia de la boca, fins i tot la coloració del marge de la conquilla a la boca, són tots ells caràcters a tenir en consideració.
Sobre aquests elements de la conquilla es basen les guies de camp que es poden fer servir per identificar cargols. En el cas dels llimacs la perícia en reconèixer colors, dissenys i mides es complica més i sovint reclama una dissecció.
Si descartem les poblacions de mol·luscs marins que viuen a recer dels espigons o del port de Barcelona, els cargols i llimacs barcelonins estan a la cerca d’humitat perquè la seva adaptació al medi terrestre és limitada. Des del punt de vista nutrici el seu aliment pot ser diversificat però tenen un element d’adquisició indispensable com és el calci. La closca és calcària i serveix tant de protecció com per guarir un espai dedicat a l’intercanvi gasós.
En una ciutat com Barcelona podrem trobar cargols i llimacs en espais enjardinats amb zones ombrívoles. Tan els trobarem sobre la vegetació, com aclofats sota pedres o altres materials que reposin sobre el sòl. També es deixen veure en parets rocoses i en clivelles.
En el cas d’estanyols i de petits corrents d’aigua hi podem trobar algunes espècies fixades a les parets o al fons.
Les ciutats també són un espai de transport i d’ingrés de mostres biològiques de manera que la importació de vegetació al medi urbà, sigui en forma de ram silvestre o de compra d’una planta, pot representar la immigració d’exemplars de cargols que tenen l’opció de descobrir un nou món.
Com s'observen?
Hi ha dues formes bàsiques. Per a exemplars prou grossos, a ull vista o visibles amb l’ajut de lupes senzilles, serà suficient l’observació directa dels medis susceptibles de suportar mol·luscs. Aixecar pedres i rocs ens pot afegir la detecció d’alguna espècie prou gran però que no està a la intempèrie.
Una segona via de localització de mol·luscs consisteix en recollir mostres de sòl que seran tractades en un petit laboratori. La manipulació del sòl amb sedassos ens pot permetre detectar exemplars de les espècies que viuen en aquesta capa de sòl més superficial i que són sovint de mida molt petita.
Sigui com sigui, l’observació de cargols té un enorme avantatge: les conquilles. No sempre cal trobar animals vius per acreditar l’observació d’una espècie en un lloc i que hi hagi viscut durant un cert temps. La presència de conquilles s’usa freqüentment com a mesura de presència de l’espècie en un espai concret i en la mesura que la descomposició de la conquilla s’obté en pocs anys la seva detecció també permet atribuir un interval temporal de vida d’aquesta espècie en el lloc on s’ha recol·lectat. Només cal prudència de no deixar-se entabanar per residus de paelles o d’altres convits fets a l’aire lliure quan els comensals descuren la neteja abocant els residus alimentaris en una pila. Sigui a la muntanya o al costat de la platja.
Per a la seva identificació
L’objecte identificador més directa i fàcil de localitzar és la conquilla per a una avaluació dels casos de les espècies més habituals a Barcelona. La forma, la mida, la proporció entre longitud i amplada i el nombre de voltes que dóna l’espiral de la conquilla són bons descriptors. També és interessant fixar-se en el solc que es crea entre dues voltes consecutives que pot ser pronunciat o molt suau.
Després caldrà fixar-se en el disseny extern, tenint en compte que les conquilles despreses d’un animal mort poden perdre una capa, el periòstrac, on hi apareixen marques i colors més pronunciats.
Per últim, la conquilla ofereix un altre espai pel diagnòstic de l’espècie, com és la boca. Les proporciona d’aquesta, la presència d’irregularitats en la línia de la boca, fins i tot la coloració del marge de la conquilla a la boca, són tots ells caràcters a tenir en consideració.
Sobre aquests elements de la conquilla es basen les guies de camp que es poden fer servir per identificar cargols. En el cas dels llimacs la perícia en reconèixer colors, dissenys i mides es complica més i sovint reclama una dissecció.
Si t'interessa col·laborar en el Grup Biològic dels Mol·luscs, contacta amb l'organització del BioBlitzBcn
LA FÀBRICA DEL SOL
Tel.: 93 256 44 30
Correu-e: lafabricadelsol@bcn.cat
Correu-e: lafabricadelsol@bcn.cat
