Què són?
Els miriàpodes, centpeus, milpeus i afins, són artròpodes mandibulats terrestres, amb el cos format només per a dues regions: el cap i el tronc. El tronc, uniforme, és constituït per un elevat nombre de segments, cada un dels quals, amb, al menys, un parell de potes. Actualment, no s'accepta la denominació de miriàpodes com a grup taxonòmic, és, doncs, un grup artificiós que engloba varies Classes, les dues més nombroses i de les que ens referirem en aquesta fitxa, són: la Classe Diplopoda i la Classe Chilopoda.
Hi ha però, unes característiques que són comunes: les dues classes tenen en el cap un parell d’antenes molt sensitives i un parell de maxil·les i de mandíbules mastegadores. Tenen ulls simples o ocels agrupats però n’hi ha molts d’anoftalms (han perdut els ulls). Són lucífugs i higròfils (els hi agrada l’ombra i la humitat). Són sexuals, amb dimorfisme sexual poc accentuat, i amb reproducció indirecte (per espermatòfors), només en uns pocs diplòpodes és directe (per còpula); de l’ou neixen unes larves que de manera gradual, per mitjà de mudes, van adquirint el nombre complet de segments que té l’adult.
Els miriàpodes, centpeus, milpeus i afins, són artròpodes mandibulats terrestres, amb el cos format només per a dues regions: el cap i el tronc. El tronc, uniforme, és constituït per un elevat nombre de segments, cada un dels quals, amb, al menys, un parell de potes. Actualment, no s'accepta la denominació de miriàpodes com a grup taxonòmic, és, doncs, un grup artificiós que engloba varies Classes, les dues més nombroses i de les que ens referirem en aquesta fitxa, són: la Classe Diplopoda i la Classe Chilopoda.
Hi ha però, unes característiques que són comunes: les dues classes tenen en el cap un parell d’antenes molt sensitives i un parell de maxil·les i de mandíbules mastegadores. Tenen ulls simples o ocels agrupats però n’hi ha molts d’anoftalms (han perdut els ulls). Són lucífugs i higròfils (els hi agrada l’ombra i la humitat). Són sexuals, amb dimorfisme sexual poc accentuat, i amb reproducció indirecte (per espermatòfors), només en uns pocs diplòpodes és directe (per còpula); de l’ou neixen unes larves que de manera gradual, per mitjà de mudes, van adquirint el nombre complet de segments que té l’adult.
Quin aspecte tenen?
On viuen a la ciutat de Barcelona?
Els miriàpodes necessiten ambients amb un cert grau d’humitat i fugen de la llum (lucífugs). És habitual trobar-los, sobretot, sota de les pedres, però també entre la fullaraca, entre les molses, en escorces i troncs abatuts en descomposició, i dins de caus i coves. En la ciutat viuen en zones de jardí ombrívoles i poden entrar dins els edificis.
Com s’observen?
No serà difícil d'observar-los a l’aixecar pedres en llocs humits i ombrívols. Són molt actius durant la tardor i la primavera, i, desprès d’una tempesta d’estiu és el millor moment per a poder observar-los. Són, però, molt ràpids i desapareixen de la vista en un no res.
Si per a poder-los determinar cal que els recol·lectem, el millor és col·locar-los directament dins un pot amb alcohol de 70%. I fora del pot, o en una etiqueta dins el pot, anotarem en llapis (és millor sistema ja que no s'esborra amb l'alcohol) les següents dades de RECOL·LECCIÓ que tot naturalista ha de tenir en compte, per tal de que la recol·lecció tingui un valor científic:
-ON S'HA RECOL·LECTAT? (carrer, parc, llacuna, dades GPS,etc.)
-QUAN S'HA RECOL·LECTAT? (data i hora)
-QUI L'HA RECOL·LECTAT? (nom de la persona o grup)
Hi ha altres dades com, les de tipus ecològic (l'hàbitat), les de la metodologia emprada, etc., que no són bàsiques però poden ser de gran interès per conèixer millor la biodiversitat que estem analitzant.
La observació es pot fer a ull nu o amb l’ajuda d’una lupa de camp.
Per a la seva identificació
Abans de res, hem de ser capaços de diferenciar les dues Classes.
Els diplòpodes: mil peus i afins, es caracteritzen per tenir dos parells de potes en quasi tots els segments del cos o tronc (d’11 a més de 60 segments). Molts tenen la cutícula endurida per dipòsits de sals minerals. Les espècies de la nostre fauna són de mida petita, de 3 a 9 cm de llargada, de color grisós i ocre. Són cilíndrics; poden ser allargats, amb expansions laterals, o poden ser curts i robusts. Són herbívors, s’alimenten de material vegetal fresc o en descomposició i només uns pocs són carnívors. Com a defensa, tenen unes glàndules de secreció de substàncies repel·lents, en molts casos verinoses, i molts d’ells es poden enrotllar fent-se una bola.
Els quilòpodes: centpeus, escolopendres i afins, només tenen un parell de potes per segment del tronc (de 15 a més de 50 segments i uns pocs poden arribar a 170 segments) i el tegument és tou. Són aplanats, allargats i/o estrets en forma de cinta. El primer parell d’apèndixs locomotors s’han transformat en apèndixs mastegadors (les forcípules) en forma de punxes acabades en ungles ben quitinitzades i en elles s’obre a l’exterior la glàndula del verí. La majoria són formes solitàries i són grans depredadors d’oligoquets i altres artròpodes.
Hem de reconèixer si es tracta d’una escolopendra, ja que s’ha d’anar en compte de que no ens clavi les forcípules (el verí és bastant dolorós). Amb una fotografia n’hi ha prou per identificar-les, així que no cal recol·lectar-les. Els Diplòpodes poden arribar a confondre's amb els Isòpodes terrestres, ja que a més de tenir una morfologia externa similar, els dos grups poden enrotllar el cos fent-se una bola. Per a diferenciar-los quan estan caminant, n'hi ha prou amb veure quantes potes tenen en cada segment, i les antenes també són molt característiques de cada grup.
Els miriàpodes necessiten ambients amb un cert grau d’humitat i fugen de la llum (lucífugs). És habitual trobar-los, sobretot, sota de les pedres, però també entre la fullaraca, entre les molses, en escorces i troncs abatuts en descomposició, i dins de caus i coves. En la ciutat viuen en zones de jardí ombrívoles i poden entrar dins els edificis.
Com s’observen?
No serà difícil d'observar-los a l’aixecar pedres en llocs humits i ombrívols. Són molt actius durant la tardor i la primavera, i, desprès d’una tempesta d’estiu és el millor moment per a poder observar-los. Són, però, molt ràpids i desapareixen de la vista en un no res.
Si per a poder-los determinar cal que els recol·lectem, el millor és col·locar-los directament dins un pot amb alcohol de 70%. I fora del pot, o en una etiqueta dins el pot, anotarem en llapis (és millor sistema ja que no s'esborra amb l'alcohol) les següents dades de RECOL·LECCIÓ que tot naturalista ha de tenir en compte, per tal de que la recol·lecció tingui un valor científic:
-ON S'HA RECOL·LECTAT? (carrer, parc, llacuna, dades GPS,etc.)
-QUAN S'HA RECOL·LECTAT? (data i hora)
-QUI L'HA RECOL·LECTAT? (nom de la persona o grup)
Hi ha altres dades com, les de tipus ecològic (l'hàbitat), les de la metodologia emprada, etc., que no són bàsiques però poden ser de gran interès per conèixer millor la biodiversitat que estem analitzant.
La observació es pot fer a ull nu o amb l’ajuda d’una lupa de camp.
Per a la seva identificació
Abans de res, hem de ser capaços de diferenciar les dues Classes.
Els diplòpodes: mil peus i afins, es caracteritzen per tenir dos parells de potes en quasi tots els segments del cos o tronc (d’11 a més de 60 segments). Molts tenen la cutícula endurida per dipòsits de sals minerals. Les espècies de la nostre fauna són de mida petita, de 3 a 9 cm de llargada, de color grisós i ocre. Són cilíndrics; poden ser allargats, amb expansions laterals, o poden ser curts i robusts. Són herbívors, s’alimenten de material vegetal fresc o en descomposició i només uns pocs són carnívors. Com a defensa, tenen unes glàndules de secreció de substàncies repel·lents, en molts casos verinoses, i molts d’ells es poden enrotllar fent-se una bola.
Els quilòpodes: centpeus, escolopendres i afins, només tenen un parell de potes per segment del tronc (de 15 a més de 50 segments i uns pocs poden arribar a 170 segments) i el tegument és tou. Són aplanats, allargats i/o estrets en forma de cinta. El primer parell d’apèndixs locomotors s’han transformat en apèndixs mastegadors (les forcípules) en forma de punxes acabades en ungles ben quitinitzades i en elles s’obre a l’exterior la glàndula del verí. La majoria són formes solitàries i són grans depredadors d’oligoquets i altres artròpodes.
Hem de reconèixer si es tracta d’una escolopendra, ja que s’ha d’anar en compte de que no ens clavi les forcípules (el verí és bastant dolorós). Amb una fotografia n’hi ha prou per identificar-les, així que no cal recol·lectar-les. Els Diplòpodes poden arribar a confondre's amb els Isòpodes terrestres, ja que a més de tenir una morfologia externa similar, els dos grups poden enrotllar el cos fent-se una bola. Per a diferenciar-los quan estan caminant, n'hi ha prou amb veure quantes potes tenen en cada segment, i les antenes també són molt característiques de cada grup.
Diplòde
Isòpode terrestre
Per a la seva identificació a nivell d'espècie, els especialistes analitzen estructures d’especial valor taxonòmic com els ocels, les mandíbules, modificacions en les potes i en el tronc i les forcípules en el cas dels quilòpodes.
Si t'interessa col·laborar en el Grup Biològic dels Miriàpodes, contacta amb l'organització del BioBlitzBcn
Si t'interessa col·laborar en el Grup Biològic dels Miriàpodes, contacta amb l'organització del BioBlitzBcn
